Avui les fades i les bruixes s'estimen, de Bruixa de dol

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Maria Mercè Marçal

[Elisabet Payerols i Patrícia López]

Cançó popular en català: El poll i la puça

El poll i la puça se’n volen casar:

–Com ens casarem si no tenim pa?

Respon la formiga des del formiguer:

–Avant, avant les noces: de pa, jo en duré.                                       

Estrofes

1. –De pa, ja en tenim; carn, com ho farem?

Respon la guineu des del galliner:

–Avant, avant les noces: de carn, jo en duré.

2. –De carn, ja en tenim; vi, com ho farem?

Respon el mosquit del fons del celler:

–Avant, avant les noces: de vi, jo en duré.

3. –De vi, ja en tenim; però qui sonarà?

Ja en respon el grill, que sap sonar bé:

–Avant, avant les noces: que jo sonaré.

4. –Sonador, ja en tenim; però qui ballarà?

Respon el gripau, que sap ballar bé:

–Avant, avant les noces, que jo ballaré.

5. –Ballador tenim; però amb qui ballarà?

Respon la rateta de dins del graner:

–Lligueu-me bé la gata, que jo ballaré.

Elisabet Fernández Sánchez

M'he deixat modelar pel desig...

M'he deixat modelar pel desig,

com el fang a les mans d'un infant,

com l'aire a la sortida dels teus llavis.

Però el desig està ple de deserts

on la teva ambrosíaca terra

quedava copsada de secrets

i la meva asfixiada ombra

deixaven tenyida de vent.

Em vaig vestir de mentides

trencant el vidre del respecte,      

perquè pensava que l'amor

era el mar que em salvaria,

però ara que intento recuperar-te

reconec que la meva paraula

no és més que una burla

luctuosa i sense cap vàlua.

Vaig sotmetre a tots els sentiments

amb la prometença d'un amor.

Ballesteros Llompart, Jesus

Cristina Mateo, Laura Ten 

Joan Manuel Serrat, Paraules d'amor, TVE 1968

Salvador Espriu

Je t'aime

Pilar Moreno Doñas, Irene Cajo Garcia

Paraules d'amor senzilles i tendres . . .

El saber no ocupa espai

 Un gra de poesia és suficient 

per a perfumar un segle

Caminem per poder ser,

i volem ser per caminar

Salvador Espriu

Salvador Espriu

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). Fill de notari, passà la major part de la seva adolescència entre Barcelona i Arenys de Mar, d'on procedia la seva família. Cursà estudis de dret i història antiga. L'any 1933 feu un creuer pel Mediterrani, que li permeté de conèixer les mitologies clàssiques que havia estudiat i que tanta influència tindrien en la seva obra. Conreà diversos gèneres literaris. Salvador Espriu qualificà genèricament la seva obra com meditació de la mort. Se l'ha considerat el poeta nacional de Catalunya.

#BARALLA DE DOS CECS CAPTAIRES#
 

Per negocis rivals
de cantonada,
estrategs de la nit
ara combaten.

Un inútil fanal
il·luminava
aquell odi brutal
de mans i plagues
blanquinoses dels ulls
sense mirada.

S’escometen tots dos,
garrots enlaire:
ferocitat atroç
de brontosaures.
Aguditzen sentits
d’oïda i tacte,
cautelosos, subtils,
per situar-se

en el terreny potser
més favorable
al resultat final
de la topada.

No falla ni un sol cop
l’endevinada
de l’ombra contra l’ombra.
S’esbotzaven
els cranis afaitats
—pedra picada—
i fins el moll de l’os
de l’espinada.

Després de llarga estona
de baralla,
un d’ells cau fent un crit
als peus de l’altre
i no es belluga més.
Tot ple de nafres,
el vencedor s’ajup
orientant-se
per la sang que s’escola
del cadàver.
La roba va palpant
amb molta pausa,
davalla vers l’infern
de les butxaques
i el buida del pecat
de la xavalla.

Comentari: Aquest poema explica com dos cecs intervenen en una mena de lluita de manera molt salvatge entre ells fins que un acaba caient i comença a sangrar i l'altra comença a mirar les butxaques i aprofita per robar-li els diners.

Fragment de l'entrevista feta per Joaquín Soler Serrano a Salvador Espriu al programa de televisió "A Fondo" (1976)

Mònica Torrecillas i Alba Cepa.

Pere Serafí, Cançó

Si em leví de bon matí
i aní-me'n tota soleta
i entrí-me'n dins mon jardí
de matinet.
L'aire dolcet, la fa rira riret
per collir la violeta.
Ai, llasseta que faré
ni què diré?
Valga'm Déu que estic dolenta,
l'Amor és que m'aturmenta.

A mon dolç amat trobí
adormit sobre l'herbeta,
despertà's dient així:
de matinet
l'aire dolcet, la fa rira riret,
si vull esser sa amieta.
Ai llasseta què faré
ni què diré?
Valga'm Déu que estic dolenta,
l'Amor és que m'aturmenta.

Jo li'n responguí que sí;
mas que no fos sentideta;
ai que tant pler mai prenguí
de matinet.
L'aire dolcet, la fa rira riret,
que restí consoladeta.
Ai Llasseta, què faré
ni què diré?
Valga'm Déu que estic dolenta,
l'Amor és que m'aturmenta.

Rosi García i Elisabet Sanz

LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
 

Joan Maragall, 1893

Estefania Peña, Sergi Sánchez

La pàtria

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

Bonaventura Carles Aribau

                                                             

Pilar Moreno Doñas, Irene Cajo Garcia

Primera lectura del curs: 
Maria Rosa, d'Angel Guimerà

Elisabeth Fernández

abracem la paraula

 

Pilar Moreno Doñas, Irene Cajo Garcia

Setembre… Tornem als llibres!

literatura

1 1 f. [FLL] Art d’escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit.

1 2 f. [LC] [FLL] Activitat que, per mitjà de l’escriptura, es proposa més un fi estètic que no pas didàctic.

2 1 f. [LC] [FLL] Conjunt de produccions literàries d’un poble, d’un període, destinades a un públic determinat. Literatura grega. Història de la literatura anglesa. La literatura medieval. Literatura juvenil.

2 2  [FLL] literatura comparada Estudi de les relacions diacròniques i sincròniques entre tradicions literàries en diferents llengües i entre aquestes i les diverses arts.

2 3  [FLL] literatura cavalleresca Conjunt d’obres literàries medievals o renaixentistes els personatges principals de les quals pertanyen a la institució de la cavalleria.

2 4  [FLL] literatura de consum.

2 5  [FLL] literatura de l’absurd Conjunt d’obres dramàtiques i narratives, posteriors a 1945, que presenten situacions contràries a la raó o al sentit comú per a mostrar-ne les limitacions.

2 6  [FLL] literatura pastoral Gènere literari que es caracteritza per una idealització de la vida dels pastors i, en general, de la vida camperola.

2 7  [FLL] literatura policíaca Subgènere literari basat en la investigació i la repressió d’actes criminals fetes per les forces policíaques o per l’acció d’investigadors privats.

2 8  [FLL] literatura rabínica Conjunt d’obres de literatura hebraica, escrites en hebreu i en arameu, que recullen les opinions dels rabins sobre qüestions legals o bé col·leccions d’ensenyament o de tradicions atribuïdes a rabins notables.

2 9 f. [BB] Bibliografia 2 . Literatura jurídica.

3 f. [LC] [FLL] [PE] Producció o estudi d’obres literàries, especialment com una ocupació. Es dedica a la literatura.

4 f. [FLL] Escrit o parlament que divaga entorn d’un tema concret, del qual desatén la part pràctica o interessant. Tot això que dius no és més que literatura.

DIEC (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans)

Què és la literatura?

"Jo no diria que la literatura és important per si mateixa, com ho són les matemàtiques, l'astronomia, la biologia o la filosofia, sinó que hi ha gent per a qui la literatura és important, importantíssima, fins i tot indispensable per a la vida, com la música o la pintura. La literatura és una cosa absolutament inútil, i el mitjà perfecte per qüestionar o enfotre's de les coses que ens volen fer passar per "importants". Llegir és una manera de ser al món, una manera d'interpretar-lo, de disfrutar-lo, de suportar-lo... Tot i això, la literatura d'una certa qualitat, la que aspira a un cert grau d'exigència artística, sempre ha estat del gaudi d'una minoria al llarg de la història".

Emili Manzano, L'hora del lector, Canal 33

Benvingut al curs de literatura catalana 2010/2011!